Història del Centre
Breu Història del Centre de Formació d’Adults a Sueca.
En un primer moment, la Formació d’Adults va començar impartint-se en les instal·lacions del CEIP Carrasquer de Sueca durant el curs 1974-1975. Cal dir que les classes eren impartides per docents dependents del Ministeri d’Educació donada la inexistència d’una Conselleria en un règim autonòmic valencià.
Quan arribà el curs 1980-1981 començà a impartir-se el Pre-graduat. És llavors quan els professors que es fan càrrec de la docència pertanyen a l’Ajuntament de la ciutat.
Al curs 1983- 1984 es fan extensives les classes d’adults a la pedania d’El Perelló, impartint-se la docència per professors de la mateixa localitat.
El curs 1991-1992, el Centre d’Adults, dependent de l’ajuntament en la seva totalitat, canvia la seva ubicació al Carrer Mare de Déu 2 ocupant sols unes poques aules menudes per a desenvolupar la seva docència.
Uns anys després, la de Conselleria passa a ser la titular del Centre i l’Ajuntament un ens col·laborador. Seguim així des d’aleshores.
Cal dir, no obstant, que des de l’any 2015 passarem a ocupar la planta segona, on era la biblioteca Municipal, i ara estem ocupant la planta segona i tercera de l’edifici donat el volum de persones que acudeixen al nostre centre.
Origen del nom
MAI ÉS TARD
L'educació necessita tant de formació tècnica, científica i professional com de somnis i utopia.
(Paulo Freire)
A mitjans del segle XIX, vivia a Sueca i donava les seues classes un mestre de primer ensenyament que havia vingut des de Vic, el seu poble natal. Va ser director de l'Escola Pública suecana i durant la seua estada entre nosaltres Miquel Rosanes i Vilardell -aquest era el seu nom- va publicar Miscelánea. Vocabulario valenciano-castellano y apuntes para la enseñanza de la gramática el 1864, un manual que pretenia ensenyar el castellà als xiquets, donada l'obligatorietat d'aquesta llengua, única oficial aleshores. El mestre Rosanes -que impartia classes d'aritmètica i podria ser la primera persona que va introduir el Sistema Mètric Decimal al País Valencià- va pensar que el seu alumnat no podia estar en una situació d'inferioritat pel fet de no parlar la llengua -i quina culpa tindrà el castellà...- que ens imposaven. Alguns altres pensen, no obstant, que l'objectiu era simplement la castellanització de la població. Diu al respecte Joan Fuster que es tractava d'”Un senyor de Vic, que va venir a Sueca a ensenyar castellà a les criatures de l’època”.
Curiosament, existeix un Miquel Rosanes al segle XV que va treballar en obres de reparació de les Torres dels Serrans a València (també es registra la seua participació en algunes alimares enceses al costat dels merlets, en nits d'homenatge a alguna persona principal). No sabem si seria algun llunyà avantpassat del nostre mestre suecà d'adopció. En qualsevol cas no es tracta en cap de tots dos casos de gent precisament acomodada...
Miquel Rosanes, el mestre de Vic, continua present al nostre poble perquè el seu nom ho és també del Centre Públic de Formació de Persones Adultes. Al carrer Mare de Déu, 2, la que popularment coneixem com "l'Escola d'Adults" porta molts anys treballant amb uns objectius perfectament clars: servir d'eina de millorament, integració social i promoció cultural de totes aquelles persones que s'hi acosten en busca d'uns aprenentatges cada vegada més necessaris. O, al menys, molt convenients.
Un centre de formació d'adults presenta un bon nombre de persones amb perspectives diferents i interessos diversos, una qüestió prou lògica si pensem que el nostre acull tots els anys entre 400 i 500 alumnes. Una part ve per a aconseguir la titulació de Secundària -requisit ja imprescindible per a poder accedir al món laboral; un altra cosa són les condicions del sistema econòmic imperant i realment existent-; altres persones volen iniciar una carrera universitària i preparen amb nosaltres l'accés a la Universitat per a majors de 25 anys i també per a majors de 45. Hi acudeix també gent que vol presentar-se a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià, o als cursos d'Anglés, o de Castellà per a immigrants, o d'Educació de Base, o a preparar les proves per a l'Accés a Cicles Formatius de Grau Superior... i volem continuar ampliant l'oferta i les possibilitats que un centre d'aquest tipus proporciona als ciutadans. Públic, gratuït (per a tots els cursos esmentats tot i que es pot pagar una quota anual de pocs euros a l'Associació d'Alumnes), en valencià i de qualitat. Bé, açò últim ho haurien de dir els demés...
Sempre és una satisfacció poder ajudar a la gent que vol progressar i té el suficient ànim com per a lluitar pels seus desitjos. Ens ensenyen també als docents del Centre a continuar amb l'esperit suficient per a encarar tots els problemes i limitacions que, de vegades i des del punt de vista dels recursos, poden ser manifestament millorables. En aquest sentit tenim la magnífica col·laboració de l'Associació d'Alumnes i Ex-Alumnes, l'aportació de la qual és imprescindible per a poder dur a terme gran part d'aquelles tasques que posem en marxa i les que esperem fer. Sobretot ara que gaudim d'un major espai per a la realització de tallers i activitats paral·leles a la funció reglada i al desenvolupament habitual del treball quotidià.
El titular del nostre Centre és la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana i comptem amb la inestimable col·laboració de l'Ajuntament de Sueca. Institucions a banda creiem que els autèntics protagonistes i responsables de l'existència del Centre són els usuaris els drets dels quals passen per una educació prolongada al llarg de la vida, per un reciclatge fructífer i significatiu i per un intent conscient de satisfer les necessitats de tipus intel·lectual que té, evidentment, tota persona. Açò últim ho creia fermament el vell Aristòtil que, malgrat tindre molt de trellat, no era de La Ribera Baixa sinó d’Estagira, un poble grec: “Tota persona, per naturalesa, desitja saber”, deia el filòsof nascut el segle IV a.e.c. (abans de l'era comuna). Sembla que açò és probablement cert... però no resta circumscrit a una concreta etapa de la vida. Al contrari, determinats interessos i curiositats poden començar a estimular-nos quan ja tenim una edat , una determinada formació o informació que volem completar, en un exercici de mesurar les nostres possibilitats o de gaudir simplement d’un coneixement que ens puga satisfer (es donen molts casos de gent de 18 anys a la qual li assalta una repentina motivació per les senyals de trànsit, però també per altres coses).
Afortunadament, durant els ja quasi 40 anys del Centre han estat moltes les persones que han vingut a millorar les seues expectatives i podem alegrar-nos que un nombre prou significatiu ha aconseguit després culminar una titulació professional, un Batxillerat, una carrera universitària. En tenim exemples ben a prop i ens proporciona una especial satisfacció pensar que un centre com el nostre ha pogut contribuir a abastar determinats reptes personals.
Sí, al voltant de 40 anys des d’aquells inicis a les aules del Col·legi Públic Carrasquer i amb una decisió municipal de crear el Centre el 1980. Alguns anys ja i, com hem dit, molta la gent que ha passat per l’edifici de la Casa de la Cultura. També personal docent, conserges, dels serveis de neteja, treballadors i treballadores -de l’Ajuntament i de la Conselleria d’Educació- els quals han contribuït a construir el que ara podem oferir a la ciutat de Sueca i, en general, a tota la comarca, doncs el Miquel Rosanes és un punt de coincidència de persones de tota La Ribera Baixa.
En alguns fullets informatius del Centre apareix un logotip ja vetust i una espècie de lema, una afirmació que ha acompanyat paperasses i capçaleres de documents, publicitats i marcallibres, més d'un sobre amb segell ordinari i algun cartell mig oblidat entre les quatre dècades de tràfecs i vaivens, de conquestes d'espais per ampliar aules, de lluites pel reconeixement d'un treball que no és burocràtic, d'una feina que alguns diuen que no produeix coses tangibles... i que pot tenir un llarg recorregut fins a veure resultats satisfactoris. Només intentem ensenyar algunes coses importants -així ens ho sembla- perquè allò veritablement important és el que descobrim i no allò que ens imposen. Siguen empreses offshore o realitats virtuals ordenades des d'on siga.
Parlàvem del lema. Eixe pensament que ha recorregut tots aquests anys com a signe distintiu i representatiu del quefer comú amb el nostre alumnat. Diu simplement: "Per aprendre mai és tard". Ni ho és tampoc per continuar aprenent. Mai és tard.
No sempre s'ha pensat de la mateixa manera. L'educació d'adults s'institucionalitza al món occidental a partir de mitjans del s. XIX -poc més o menys quan Miquel Rosanes està exercint a Sueca-. Malgrat això, els primers programes oficials adreçats a aquest àmbit concret de l'ensenyament no veuran la llum fins un segle més tard. Òbviament, la perspectiva no era sinó adoctrinar a la gent i adaptar-la a canvis ràpids que estaven tenint lloc en una societat en camí d'industrialització i que, anteriorment, no havia tingut necessitat de traslladar determinats coneixements a la població. No era suficient amb saber llegir i escriure; calia interioritzar les noves formes de relació social, les noves relacions de producció, en un context de ràpida transformació burgesa i de consolidació del capitalisme. I en eixes estem, podríem dir sense enganyar-nos massa, encara que amb algun grau més de consciència sobre la situació... o, almenys, ho intentem.
Mereix un especial esment l'interés que va posar la II República Espanyola amb la creació del Patronat de Missions Pedagògiques, una via a través de la qual va reduir-se l'analfabetisme i van augmentar els índexs de lectura. Lectura en paper, evidentment, doncs no s'havien inventat eixes pantalletes que ens tornen a formes de lectura pròpies del papir. I que estan bé, no vaja a pensar-se que en som contraris... En absolut. Tot el que siga llegir...
Una República que tant va fer per l'educació també de les dones. Aquesta qüestió fonamental ja es contemplava a les Corts de Cadis, si bé la tornada a l'absolutisme amb Ferran VII va impedir la seua implantació. Altre moment important va ser la creació de la Institució Lliure d'Ensenyament només dos anys després que el poder de sempre acabara amb la I República. Laica i amb presència d'ambdós sexes a les aules la seua influència és cabdal en el desenvolupament modern de l'ensenyament per aquests indrets.
Laïcisme, racionalisme, igualitarisme i les possibilitats, encara perfectament incòlumes, que l'educació ens aporta per a la nostra llibertat. Unes paraules d'altra persona amb molt de trelllat, Albert Einstein, resulten suficientment significatives: "Mai consideres l'estudi com una obligació sinó com una oportunitat per a penetrar en el bell i meravellós món del saber". Mai és tard.
INVISIBLES
Si busquem al DAVL la paraula invisible, ens diu “que no es pot veure, que escapa a la vista”. De seguida pensem en realitats intangibles o, més exòticament, en misteris ocultistes, però no és aquesta la invisibilitat de què vull parlar ara. La invisibilitat de què vull parlar és la que afecta els Centres d’Adults. Pot semblar un tractament excèntric, en certa mesura, perquè si el Centre no es veu és perquè no s’anuncia, o si s’anuncia i no es veu, és perquè s’anuncia mal, o s’anuncia poc. En realitat, no només no és excèntric el que dic, sinó que, a més, és paradoxal. El Centre està i s’anuncia, però no es veu. Per què?
Tal vegada ha existit i existeix el prejudici que els Centres de Formació de Persones Adultes han sigut el lloc on acudia la persona amb fracàs escolar. Aquest no és necessàriament el cas, tot i que, si així fóra, als centres garantim la possibilitat de reprendre els estudis que, en algun moment de la vida, per raons diferents com la vida mateixa, no pogueren ser enllestits.
Cada estudiant que arriba a les nostres aules té unes característiques distintes i particulars i les condicions que envolten cadascú són ben diferents. De vegades es tracta de mares i pares i fills que tots plegats han decidit emprendre el camí de l’estudi per millorar i prosperar, siga cursant els nostres estudis de Graduat, o bé d’Accés a la Universitat. En ocasions, es tracta de joves i menys joves que retroben a l’estudi la clau que necessiten per superar-se i assolir objectius vitals que cadascú, amb les seues circumstàncies, es fixa. Altres cops, són estrangers que busquen el perfeccionament de la llengua per aconseguir una plena integració. Molt sovint, també, es tracta de persones, formades o sense formar, que volen enriquir-se amb el més preciós que hi ha, que és el saber, la lectura, l’exercici del pensament. Cursen, així, la nostra oferta d’Història, Filosofia, Valencià i Anglés. Tots ells creuen fronteres, trenquen barreres, escriuen al concurs literari i dignifiquen la poesia i la narrativa, fotografien la bellesa i experimenten, aprenem, aprenen, es mantenen vius i actualitzats i dinàmics en un món que no s’atura i que cada vegada està més enganxat en la xarxa de la informació.
En fi, en totes les ocasions es tracta de persones, i tractem amb persones que persegueixen el seu somni o viuen una afició, amb les quals compartim vivències d’èxit i de necessitat de millorar.
No entenc ni entendré el desencant i menyspreu que mostren alguns docents i altres persones—i en són moltes—que no coneixen bé els CFPA. És ben cert que estem al darrer graó de l’escala educativa. Mai ens arriba el torn per a poder reformar la llei que regula les Escoles d’adults des del 1995. Els darrers vint-i-tres anys no han sigut pacífics. Els canvis socials i econòmics s’han deixat notar, i això repercuteix també als Centres d’Adults. Ens hem adaptat amb flexibilitat i dins d’un context desfavorable i molt més rígid del que ens agradaria. Amb pocs recursos, però moltes ganes. I tot i així, i malgrat el treball realitzat, que creiem que és bo, però, si no és bo, almenys sí és molt, continuem rebent la indiferència, o inclòs el rebuig de molta gent, i de la planificació educativa.
En fi, supose que som invisibles. Però, ja se sap: l’essencial és invisible als ulls.